Qui es va casar amb Laureta de Lorena?

Laureta de Alsacia (vers 1120-1175) fou una efímera comtessa consort de Valois, d'Amiens i i Vermandois, filla de Thierry d'Alsàcia, comte de Flandes (+1168) i de Suanahilda (+ vers 1133).

Es va casar primer amb Ivan o Joan, senyor d'Alost (+1145); en segones noces amb Enric II duc de Limburg (1150) del que es va separar el 1152. Raül I de Vermandois, Valois i Amiens s'hi va casar el 1152, però el comte va morir poc després, el 13 d'octubre de 1152. Laureta es va tornar a casar amb Enric IV comte de Luxemburg però se'n va separar el 1163. Laureta es va retirar llavors a l'abadia de Forest a Brussel·les, on va morir el 1170 o 1175.

Enric de Namur, dit Enric el Cec o Enric IV de Luxemburg (~1112 - Echternach, 14 d'agost de 1196) va ser Comte de Luxemburg de 1136 a 1189 i Comte de Namur de 1139 a 1189. Era fill de Godofreu I de Namur, comte de Namur, i de Ermesinda de Luxemburg.

Heretà dels comtats de la Roche i de Durbuy dels seus cosins Enric II de Durbuy i Enric de La Roche. A la mort del seu cosí Conrad II (1136), l'emperador li infeuda Luxemburg, no volent que aquest comtat passi al comte francès de Grandpré. Tres anys més tard, heretà del comtat de Namur a la mort del seu pare. En 1141, ajuda Alberó II de Chiny-Namur, Bisbe de Lieja a reprendre el ducat de Bouillon a Renald I de Bar, Comte de Bar.

Amb l'heretatge luxemburguès li són igualment atribuïts les abadies Saint-Maximin de Trèves i de Saint-Willibrod d'Echternach. Allò li valgué, com als seus predecessors, conflictes amb l'Arquebisbe de Trêves. En 1147, renuncià a l'abadia Saint-Maximin, però tornà a reclamar-la després a la mort de l'arquebisbe Adalbéron. L'1 de febrer de 1151 Enric II de Leez va derrotar l'exèrcit liegès a la Batalla d'Andenne contra Enric assentant la preponderància de Lieja a la vall del Mosa. Finalment Hillin, el nou arquebisbe, intercanvià les pretensions del comte sobre l'abadia contra la ciutat de Grevenmacher, en 1155.

En 1157, es casà amb Laureta d'Alsàcia (1120-1175), filla de Teodoric d'Alsàcia, Comte de Flandes i de Margarida de Clermont-Beauvaisis. Els esposos se separaren en 1163. Sense infants, designa com a hereu el seu cunyat Balduí IV d'Hainaut, casat amb la seva germana Alix, després a la mort d'aquest últim (1171), el seu nebot Balduí V d'Hainaut. Amb aquests últims, porta dues guerres en 1170 i en 1172 contra Enric III de Limburg.

Es casa de nou l'abril de 1169 amb Agnès de Gueldre, filla d'Enric, Comte de Gueldre, i d'Agnès d'Arnstein. Quatre anys més tard, en 1173, la retorna a casa de son pare i restà separat d'ella durant una dotzena d'anys. En resposta a una greu malaltia, perd la vista en 1182. Reprèn la seva esposa Agnès i el juliol de 1186 tingueren una filla, Ermesinda Aquest naixement qüestiona el pla de successió d'Enric el Cec, que es considera com perfil de la seva promesa envers Balduí. Enric, de 76 anys, busca un protector per a la seva filla i la promet amb Enric, comte de Xampanya (1166 -1197).

Evidentment, Balduí V recorregué a l'emperador Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic. Finalment, és decidit que a la mort d'Enric el Cec:

• Balduí V d'Hainaut hereti del comtat de Namur;
• Ermesinda hereti els comtats de Durbuy i de la Roche;
• el comtat de Luxemburg, «feu masculí» (tornant a l'Imperi en absència de fills), és confiat a Otó I de Borgonya.

Enric de Xampanya renuncià a les seves esposalles i Ermesinde fou promesa i després casada (després de la mort d'Enric el Cec) amb Tibald I de Bar, comte de Bar.

Enric el Cec entrà en guerra contra Enric III de Limburg i fou derrotat l'1 d'agost de 1194 a Noville-sur-Mehaigne.